13 Mar, 2006

Conclusions

Hem acabat el treball de les Històries de vida. De fet la feina de gran grup es va acabar amb el primer trimestre. Per al segon van quedar les tasques específiques que només es reservaven a una part del grup: transcriure alguns enregistraments sonors i passar-ho a text narratiu. Claríssimament la conversió en text narratiu exigia habilitats cognitives i lingüístiques d’alt nivell, a les quals només hi podien accedir un petit grupet d’alumnes.
També hem volgut que els dos alumnes amb més dificultats del grup poguessin fer-ho, amb molta ajuda de la mestra i fent una narració molt senzilla. Es tracta dels dos que van fer l’entrevista en la seva llengua materna.


El que han après majoritàriament:

- A situar el període històric de la Guerra Civil en la línia del temps.

- Que l’escenari polític a Espanya tenia alguna cosa a veure amb l’europeu.

- A tenir una idea general del que representa la figura d’un dictador i del que suposa viure una dictadura.

- L’ambient i els paisatges humans i ciutadans de la guerra.

- El concepte de bàndols oposats.

- Que la vivència de la guerra genera molta por en tots els bàndols.

- Que quan hi ha guerra s’han de construir i fer servir Refugis.

- Que costa molt entendre perquè els dictadors ho són.

Uns quants han arribat a situar històricament i contextualitzar la Guerra Civil respecte de les dues mundials. Aquests pocs també poden conceptualitzar el feixisme respecte de la democràcia.

De l’àrea de llengua tots han treballat molt vocabulari. Han exercitat l’expressió oral en català i s’han hagut d’esforçar molt per fer-se entendre. El pas de l’estil indirecte al directe els ha obligat a treballar, molt funcionalment, pronoms i formes verbals .

comentaris

Aquesta és una de les narracions:(l'enregistrament de l'entrevista http://www.xtec.cat/ceipdrassanes/)

Maria Casas va néixer al barri del Raval, al C/Robador l’any 1949. Va ser membre d’una família exiliada a França. Durant el seu exili va morir part de la seva família, per exemple: el seu avi que va morir allà, el cosí de la seva mare que va morir afusellat el mateix dia que es va acabar la GUERRA CIVIL i està enterrat al fossar de la Pedrera. Abans de que morís part de la seva família, la seva mare i la seva àvia van anar a França i van tornar després de la GUERRA CIVIL. Van anar a França perquè eren del bàndol que va perdre (els rojos). Els que van guanyar els hi anomenaven blaus perquè el seu uniforme era blau.
Com que eren Republicans quan van tornar van tenir molts problemes ja que hi havia molta repressió. No es podia parlar de res perquè tothom tenia por d’anar a CAMPS DE CONCENTRACIÓ.
La vida després de la Guerra era molt justeta hi havia poc menjar, quan la gent escoltava les sirenes sortia de casa i s’anava a refugis i s’amagava. Quan tornaven a escoltar les sirenes sortien i anaven a casa seva.
El menjar estava racionat, com que hi havia poc el racionaven i, per tant, no podien comprar el que volien de la botiga. Hi havia "cupons" per poder canviar per aliments basics, per exemple, llet, oli i pa.
Els seus pares van estar en refugis quan la ciutat era bombardejada.
A Europa hi havia una altra guerra, amb els Alemanys, que van entrar a França. Aleshores van fer pujar a espanyols als trens i els van enviar cap a Europa o a un altre punt de França. Van marxar enganyats per què no sabien, que anirien a un altre CAMP DE CONCENTRACIÓ, presó o fins i tot morir. Els van portar un altre cop a Espanya sense cap mena de feina. La gent no s’ajudava entre ells, havia poc menjar.
La gent necessitava un permís especial per marxar de la ciutat i anar als pobles per comprar menjar i portar-lo amagat a sota de la roba. Si els trobaven els castigaven. El menjar era per ells, per vendre o canviar amb altres veïns. Quan viatjaven en tren llençaven el menjar per la finestra i les persones l’agafaven, si tenien sort les dones amagaven el menjar sota les faldilles fent veure que estaven embarassades. Els pares treien els nens del país perquè no passessin gana. Creien que estarien millor fora del país. Van haver nens que van perdre els documents, o els seus pares van morir i no van poder ser reclamats i es van quedar en aquests països.
Maria recorda la seva infantesa quan ella anava a l’escola MILÀ I FONTANALS. Allà els nens i les nenes estudiaven separats i es feien les assignatures obligatòries de RELIGIÓ i de POLÍTICA del règim de Franco.
També recorda que hi havia una entitat americana que es deia CUÁQYEROS que els enviaven menjar: llet en pols, formatge, mantega… a l’escola ens donaven: pa amb xocolata,mantega,formatge i un got de llet per a que tinguessin més vitamines.
No els donaven diners, tothom havia de treballar.
El barri està reconstruït sobretot aquesta avinguda perquè abans els carrers eren estrets però destruïts per les bombes. Podríem dir que el barri ha canviat molt. La Maria no creu en el racisme, creu que totes les persones són iguals. Hi ha cultures i religions diferents, i al no conèixer-les les jutgem i ens fa por.
Ara la seva vida està bé és escriptora de contes per a nens/es i viu amb la seva mare.
El Servei de salut el tenen cobert i funciona bé, ara treballa molt de cara al barri amb les escoles. La Maria creu que la guerra acaba físicament, ja no hi ha trets ni soldats, però psicològicament no s’acaba mai, queda en el record.
Madia i Karima

Enviat per pepa 14 Mar 2006, 01:36
Afegeix comentari













Bold Italic Link